Alegria López @alegria.lopez17 - alegrialopezactriz.es no interpreta, encarna. La seva mirada intensa i la seva veu ferma han començat a ressonar al panorama teatral i audiovisual amb força pròpia. A Be Artsy – La regla mata, el seu paper com a activista en una història que denuncia la pobresa menstrual l'ha situat al centre d'una conversa urgent. Però Alegria no es queda al personatge: el transcendeix. En aquesta entrevista, ens parla del procés creatiu, dels reptes de ser actriu jove a Espanya, i de com l'art pot ser una eina de canvi.
Com va arribar a tu el projecte de La regla mata? Aquest projecte em va arribar a través d'una persona amb qui havia treballat prèviament a l'edició d'un curtmetratge que vaig fer amb un gran equip. Aquesta experiència va ser molt positiva i, segons sembla, va quedar molt bona impressió de la meva feina, perquè van pensar en mi per donar vida al personatge de la mare d?aquest nou projecte. Moltes vegades els treballs arriben així, per recomanació, per haver treballat abans amb algú…aquest “boca a orella” que moltes vegades passa, i la veritat que és molt gratificant, perquè parla de la confiança que genera la feina ben feta.
Què et va exigir aquest paper emocionalment? Jo no sabia que era el terme “chhaupadi”. Quan em van oferir el paper, no en tenia ni idea. Em vaig haver de documentar, i quan vaig veure que es tractava, no m'ho creia, de com hi ha una aberració així.
Posar-me al lloc d'una mare que ha d'abandonar la seva filla només per menstruar va ser una experiència duríssima. Va ser horrible, sobretot en saber que això passa de veritat a la zona del Nepal. Vaig haver de treballar el personatge des d'un lloc molt emocional, des de la veritat, però també amb la convicció que podem canviar aquesta situació.
Com veieu el paper de l'art en causes socials? Crec profundament al poder de l'art com a eina de transformació social. El cinema, en particular, té una capacitat única d'arribar al cor de la gent, de contar històries que moltes vegades no tenen veu i de generar empatia, cosa que darrerament manca en aquest món.
Quan es realitza un projecte sobre una realitat tan dura com el chhaupadi, no només estem entretenint, estem visibilitzant, informant, creant conversa. I això ja és una manera d'activisme.
Què t'inspira com a actriu? Totes les obres teatrals en què he participat han deixat una empremta en mi. Cada personatge té la seva pròpia personalitat, els seus motius, les seves accions... cadascun representa una forma de vida, una mirada diferent sobre el món.
Gaudeix molt interpretar-los, perquè em permeten explorar emocions, realitats i decisions que potser a la meva vida personal no viuria. Em donen confiança, em desafien, i m'ensenyen. Cada personatge és una oportunitat per créixer, no només com a actriu, sinó també com a persona.
“Cases de sang”, Això no és Vida”, “Car Wash”, “Perfectes desconeguts”, “Rosita” a l'àmbit teatral, el 2025 has protagonitzat el film “El rostre del diable” Quins projectes tens a l'horitzó? Ara el projecte més proper que tinc és el rodatge al nou film de Mel Álvarez, "Més enllà de la muntanya” produïda per Petjada films. Aquesta vegada interpreto una bruixa en un món de realisme fantàstic…és tot un repte interpretatiu.
A més, tinc sobre la taula diversos projectes teatrals que m'il·lusionen molt. Em sento profundament agraïda d'estar recollint fruits sembrats amb paciència, paciència i molt d'amor.
(continua…)
T'agradaria explorar altres formats (com l'adreça, l'escriptura…)? Si hagués de triar, seria la fotografia. Em fascina com es pot capturar un instant, una emoció, una imatge que diu tant sense necessitat de paraules. La fotografia té una cosa que em toca personalment, potser perquè també és una manera d'interpretar el món, però des del silenci i l'observació.
Quines històries t'agradaria explicar en el futur? Com a actriu, m'agradaria explicar històries que remoguin, que incomodin una mica i ens facin qüestionar-nos coses. M'interessen els personatges que ens són perfectes, que tenen esquerdes. M'atreu el que és humà, el que és contradictori, el que no encaixa amb tot.
I anant-me a l'espectador infantil, m'encantaria explicar per a ells. Els nens són un públic tan pur, tan honest…que quan hi ets, davant d'ells, tot es torna genuí. Veure les seves caretes d'entusiasme, com s'emocionen o riuen sense filtres, això m'omple l'ànima.
Com t'imagines d'aquí a deu anys com a artista? Dins de deu anys em veig més lliure i més sòlida com a actriu. Actualment em sento que estic en un moment molt bonic: amb experiència, amb més seguretat a mi mateixa i també amb moltes ganes de seguir aprenent.
M'agradaria continuar fent personatges amb capes, amb contradiccions, amb ànima. Poder triar projectes que em desafiïn o que em commoguin de debò.
Alegria López no cerca l'aplaudiment fàcil. Busca el tremolor, la pregunta, l'esquerda per on entra la llum. A La regla mata, ens recorda que l'art pot ser denúncia, abraçada i revolució. I a cada paraula que diu, hi ha una promesa: la de continuar creant des de la veritat, sense concessions.
Perquè com ella mateixa afirma: "Actuar no és fingir. És revelar el que molts prefereixen no mirar."
