A l'univers escènic de Barcelona, hi ha veus que no només interpreten, sinó que també escriuen i dirigeixen les seves pròpies veritats. Bernat Muñoz @bernatmuga | bernatmunoz.com n'és una. Actor, guionista, creador escènic i director, la seva carrera s?ha teixit entre escenaris, càmeres i llibrets, amb una sensibilitat que barreja humor, crítica social i emoció genuïna.
Des d'obres com El divan —escrita, dirigida i protagonitzada per ell— fins a la seva participació en sèries com Nit i Dia o l'innocent, Bernat ha demostrat que l'art pot ser tant mirall com a eina. En aquesta entrevista, ens parla dels inicis, les obsessions creatives, el vincle amb Barcelona i els projectes que el mantenen en moviment.
Com recordes els teus primers passos al món del teatre i la interpretació? Doncs amb molta il·lusió perquè era el que havia volgut fer des que tenia 15 anys més o menys, encara que també amb una certa «por», ja que era conscient de la dificultat de poder dedicar-me a aquesta professió.
¿ Què et va portar a escriure i dirigir les teves pròpies obres? La casualitat. La primera vegada que vaig escriure i dirigir va ser perquè al primer grup que vaig fer classe eren 10 noies i un noi. Com que no vaig trobar cap obra que s'ajustés em vaig llançar a escriure-la jo i la veritat és que em va agradar tant que vaig seguir.
El divan ha tingut una gran acollida. Com va néixer la idea i què volies explorar amb ella? Volia mostrar els temors que tenim com a persones a la parella, l'àmbit laboral, a les nostres inseguretats… però ho vaig voler fer des de la comèdia. I vaja si va funcionar.
Quin paper té Barcelona en el teu procés creatiu? Sincerament poc. Crec que a les obres que escric no m'influeix el lloc, perquè intento explicar coses que puguin passar a qualsevol lloc, ja que, sobretot darrerament, m'agrada parlar de problemes socials no específics d'una ciutat. Cosa que per altra banda també és cada cop més complicat amb la globalització, ja que també s'han globalitzat els problemes.
Has treballat a televisió, cinema i teatre. Què t'aporta cada mitjà i quin et resulta més desafiador? Al teatre sens dubte el directe, que et dóna aquesta vidilla extra. Però el cinema o la TV també m'agraden perquè t'obliguen a entrar molt ràpid en una emoció, cosa que tampoc no és fàcil.
Com equilibres la comèdia i la crítica social a les teves obres? És curiós però crec que els temes de crítica social solen «entrar» millor a l'espectador si els tractes des de la comèdia, perquè pots donar el missatge sense atacar i crec que fa que fins i tot l'espectador que es vegi reflectit a la crítica que fas ho accepti des d'un altre punt. Òbviament, hi ha temes que es poden tractar des de la comèdia, altres no sabria com fer
Quins referents artístics han marcat la teva trajectòria? Des de petit sempre he vist moltíssim cinema clàssic i aquests han estat els meus referents. Molt amplis sens dubte, però per citar-ne algun ja que abans parlàvem de comèdia i crítica social podria dir Billy Wilder i el seu mestre Ernst Lubitsch.
Com veus el panorama actual del teatre independent a Catalunya? Complicat, per ser optimista. Cada vegada hi ha menys sales on puguem representar i per descomptat hi ha un circuit A, copat sempre pels mateixos noms i als quals no hi ha accés. I lamentablement, això també s'està estenent a sales més petites on si no ets amic dels programadors no hi tens cabuda.
Quins projectes tens en marxa o per al futur? Doncs ara estic molt centrat en la distribució de l'última obra de la meva Companyia: MicroMacho, una comèdia sobre micromasclismes amb dues actrius increïbles (Karen Gutiérrez i Anna García-Cuartero) que fan ni més ni menys que 19 personatges.
Quin consell donaries a algú que es vol dedicar a la interpretació o l'escriptura escènica? Que tingui paciència, que no es desespera ni vulgui anar molt de pressa. Aquesta professió és una cursa de fons, no els 100 metres. Però sobretot que gaudeixi de cada feina que faci.
I Bernat Muñoz s'acomiada com viu: entre escena i paraula, amb mirada esmolada i cor encès. Actor, director, guionista… però sobretot, constructor de mons. La seva veu no busca protagonisme, busca ressonància. és foc, és forma, és fons. Barcelona té molts artistes. Però pocs com ell, que saben que l?art comença quan s?acaba la por.
